Dia 27 de gener de 2010
Aquest matí, de forma sobtada, sense que ningú ho esperés, ha començat a nevar. No pas massa
estona, ni amb massa intensitat, tot just per deixar enfarinats alguns racons del barri del Serrat.
Cap al Montseny feia sol. Cap al Llobregat, els núvols eren escadussers. A Santa Eulàlia, el cel plorava.
I no plorava amb aigua, com fa habitualment, sinó amb neu. Amb neu gelada -el calabruix, com diu
la gent que hi entén-.
La notícia d'aquest matí ha deixat tota la nostra vall glaçada. Ens ha deixat en Joan. En Joan Ruiz i
Calonja. L'estimada Vall del Tenes ha quedat definitivament orfe d'un Pare humil i savi a qui
segurament no li agradaria llegir el paper -i la responsabilitat- que li atorgo.
Mestre a la seva -la nostra- Escola. Mestre en la vida. Amic estimat i, des d'ara mateix, profundament enyorat.
Fa uns dies, en un article publicat a Ronçana, vaig parlar d'astres i estels fugaços. Dels darrers, avui
no és el moment de parlar-ne. Dels altres -dels astres- se n'ha de parlar ara i sempre. Ho hem de fer
per ells, però sobretot per nosaltres, atès que són persones que, com les estrelles del cel i
segurament sense proposar-s'ho, ens guien, ens ajuden a tirar endavant, ens donen referències en el
nostre camí.
Moltes de les estrelles que avui ens orienten i ens il·luminen fa temps que van morir.
Continuen, però, fixades, ben fermes, al nostre firmament.
Molts anys després que s'apagués el seu alè, per sort,
seguim veient la seva llum. Per això, estic segur que si aquesta nit pugem
a dalt d'un turó a mirar el cel i intentem comptar les estrelles,
veurem que des d'avui la nit de la Vall del Tenes en tindrà una més.
Una estrella amiga, que ens acompanyarà en el nostre trescar
Una estrella no pas més brillant que les altres: en Joan no ho voldria.
A reveure, Joan. Gràcies...
Arnau Queralt
Membre d'Independents-ERC
